dimecres, 4 de juny de 2014

UN DIAGRAMA DE PLE PER PASSAR LA NIT

El diagrama de Ple és una iniciativa que es centra en els interessos de cadascú. En aquest cas, per mig d'un dibuixet senzill he organitzat les plataformes que, en el meu cas, em fan servei i em són referència: Promulgació i divulgació de l'obra pròpia, serveis online amb intenció col·laborativa o similars. Espere que us agrade, és una xicoteta anècdota perquè aquest bloquet no siga tan seriós, tan seriós. És que de vegades sembla que vaja a menjar-me a algú ^^U.




Bona nit!! Promet que seré més constant escrivint cosetes a partir d'ara. Mantenir-me en tot està suposant un esforç ben totxo. Disculpeu!

dijous, 3 d’abril de 2014

EL FLORIT PENSIL

                 El passat 16 de març va cloure, al teatre Talia (València), la magnífica obra El Florit Pensil. Amb textos de Andrés Sopeña i dirigida per Juanfran Sanchez l'obra ens trasllada, en clau d'humor, a la deseducació de la postguerra. Les vivències de quatre xiquets patint les agressions (de totes les formes) dels mestres d'aleshores. Farà cosa de 2-3 setmanes vaig publicar en aquest mateix bloc una entrada al voltant de Paracuellos, cóm resulta de divertida la seua lectura i el gran missatge que ofereix també en forma de comèdia. Tanmateix, el Florit Pensil és una altra cosa. Tú pots descollonar-te mentre ho veus... però no deixes de tenir la sensació de que l'autor (Andrés Sopeña, autor original del llibre, per a qui no el coneguen, és profe de Dret en la Universitat de Granada i també especialista en comunicació social) volia fer una obra literària molt més crua. El que ell volia realment era donar un espill de l'educació franquista en el seu orige (nacional catolicisme, tradicionalisme per un tubo...com escoltar la COPE, vaya)des dels ulls de la innocencia. Així els professors es descontextualitzen per ser símbols absoluts d'autoritat, i així ho fan saber en tot el transcurs de l'obra (literària i teatral).
Els nens deixen d'èsser nens per transformar-se en fang que moldejar en les mans d'uns buitres (brillants els escassos efectes de so) i poc a poc es transformen en allò que en un principi temien... sense adonar-se'n. Uns més que uns altres, però la costum i una prolongada educació brutal corromp en certa forma la ment dels xavals. L'obra, per a qui no tinga el llibre llegit, és molt bona i la recomane molt. I el llibre, també: No només és interessant i xulo, sinò que, a part, aprens molt (aprendre també és descobrir com no han de fer-se les coses, i d'això aquesta obra en sap un muntó).

No sé el nom dels actors, que a tant no arribe, però ho feren realment guai. Em va encantar!!! Aquests quatre són actorassos, i no entenc cóm en cinema pot passar de gent amb aquesta trassa. Quasi que mitllor que siga així pel benestar dels teatres, a nivell econòmic i qualitatiu.

Amén

dimarts, 18 de març de 2014

EMPAR I L'ESCOLA.L'ESCOLA I EL VALENCIÀ.

Allà al 1945 naixia una xiqueta que va rebre el nom d'Empar, i el cognom de Granell. Aquesta dona fou una de les docents que cal recordar avui com allò que hem tingut el privilegi de tenir entre les aules. Com un exemple d'excel·lència en cadascuna de les façetes de la vida.
Empar va ser algú de qui cal que aprenem tots aquells qui desitgem un lloc dins aquest Món que és l'escola, dins del camp que és la educació. Mestra d'infantil de pura i dura vocació, aquesta dona va ser tota una revolucionària quant a metodologia en uns anys en els quals aquesta paraula era sinònim de massa treball i poc de resultat: "Quan vas a una escola on et diuen això és el hi ha, i el que hi ha és fer fitxes vaig decidir anar a la meua marxa. Vaig conèixer un grup de mestres de la Safor que anaven innovant a l'aula i vaig anar creant metodologia en infantil, on he estat pràcticament sempre". (Extret de la web d'Escola Valenciana, "El racó d'Empar".
Pionera també de l'ensenyament en valencià, fou una de les fundadores d'Escola Valenciana (A la qual ja hem presentat d'una manera massa anecdòtica en aquest blog) des del moment en què es va implantar l'Ensenyament en valencià. Teniu l'enllaç amb més informació sobre tot això allà dalt. Empar Granell coincidia en opinió amb el autor d'aquestes entrades. La qual cosa no li atorga valor a ella, però si a mi, tot cal dir-ho. Aquesta línia de pensament es centra en l'escola com a motor del canvi. Si volem canviar la societat (i volem fer-ho, perquè anem de cara al desastre) devem fer-ho des de l'educació, des de l'escola. I aquest canvi no ha de venir des del primer o segon cicle d'ESO, el canvi s'aborda ja des de Infantil. És necessari que entenem que un treball tan important com el nostre (Ho és, d'important, tot i que alguns il·luminats s'empecinen en creure que no) no pot anar avant sense el treball de tots i totes, docents, pares i mares.I si n'hi ha algun mestre llegint això, ja sabem on estan les pedres. Però si aquests obstacles estan identificats encara s'hi pot fer alguna cosa. Moltes vegades les carències a l'escola ens les posem els propis professors i l'obsessió per continuar amb metodologies obsoletes que no modernitzem perquè suposa treball (Pel qual no cobrem). Cal dir que això existeix tant a les escoles com als instituts (He tingut la sort d'assistir amplament al treball amb els alumnes des d'aquestes dos plataformes educatives), sent la Universitat el paradigma de l'antieducació. Ho puc entendre: Ja no s'educa en una Universitat, es cerca l'excel·lència. Si no havera assistit set anys de la meua vida a una facultat on qui sigues o què et passe li és indiferent a hom no creuria que aquesta ideologia pot existir... però existeix.
No es confoneu. No estem parlant de tractar als adults com infants. Es parla de les responsabilitats del docent que, per sort o per desgràcia (depen de a qui li preguntes)implica un treball molt ardu i constant. És així: un professor sempre és professor. Això Empar ho tenia clarissim, per això el seu treball com a docent encara hui el recordem. El recordem perquè és necessari, i perquè l'hem de recordar. Cada classe, cada aula per la qual aquesta mestra passara, és avui, quatre anys després de la seua mort, un tresor. Devem recordar-la, també, perquè com a bona professora que fou, ninguna institució espanyola la recordarà com es mereix. Perquè el seu treball per la nostra llengua és avui encara el que ens inspira a algunes persones a continuar estimant el valencià, tot i que moltes vegades ens resulte difícil, difícil. Empar va ser l'ahir d'una escola que gaudim avui. L'escola que construïm avui, siga com siga, serà la que gaudisquen els futurs docents. I jo només puc desitjar que, quan jo siga mort, algun professor en pràctiques inspirat recorde el meu treball dins del'institut com un element inestimable en la construcció de la societat. Besos, Empar. Poema de Carme Miquel dedicat a Empar Granell:

dilluns, 24 de febrer de 2014

PARACOLLS I PARACORS


Allò va anar i era, en un païs trist, una guerra civil finalitzada que havia deixat ingents quantitats de morts (sobretot d'un bàndol.). Els nens fills d'aquests difunts, màrtirs, o com volgau dir-los, anaven principalment a engreixar les families de feixistes incapaços de tenir fills o bé al que s'anomenava "Hogares de auxilio social". En aquest marc es sitúa un còmic que trau el bo i el mitllor d'aquesta època, i, al ritme de tragicomèdia molt accentuada, ens parla d'uns nens creixent i aprenent en un entorn dur. 
Paracuellos de Jarana és el nom d'aquesta casa d'auxili social. Aquí es reuneixen una quantitat molt alta de nens petits que no saben cóm afrontar la vida. Allà, en comapnyia del seus amics, de les quadrilles que es formen muscle a muscle, aquestos xavals aprendran a sobreviure, a conèixer el seu entorn, a moure's per enmig la hostilitat que reben dia a dia de part dels seus professors/educadors. La rectitut en l'educació, la duresa del sistema feixista, les agressions físiques, psicològiques i verbals estan n presents a tothora en aquest còmic. I, no obstant, sempre trobes una vinyeta que és capaç de llevar-te un somriure, inclòs una rialla, i t'oblides de la ràbia i el enorme trauma que representa aquest còmic. Carlos Giménez, el seu autor, fa un recorregut per la vida d'aquestos nens mentre creixen, es barallen o s'estimen. Mentre descobreixen la sexualitat o mentre aprenen a l'escola. 
Cal assenyalar que en tot moment Paracuellos parla de l'aprenentatge. Usant els caràcters estandaritzats propis de l'educació de principis del franquisme (una de les èpoques més repressives a nivell educatiu que es coneix) assistim a unes classes en les quals els alumnes són forçats a competir entre ells i s'accentúa la rivalitat, per finalment humiliar i atacar física i mentalment a qui no és capaç de guanyar (una competició, o aprovar un examen, per exemple). Els professors, gent frustrada i horrible, no són educadors, són l'antítesi d'aquesta. Usen als nens per als seus propis fins, els manipulen o es burlen d'aquestos a la cara, forçant-los a riure's d'ells mateixos baix coacció. El paper de la religió també és present a tothora en el còmic, com allò oposat a la bondat i a l'estima pels nens. Ni tan sols de camí al que entenem per educació. Amb un marc així, he de dir que poc lloc queda per a la comèdia. Però ahí està: La picardia, la lluita o les sortides originals i fantàstiques de molts dels nens són capaços de fer que t'oblides dellloc on estan i de la seua trista vida. Els somnis de futur (el nen que vol ser astronauta a qui fan que bóte des d'un primer pis perquè "aprenga a volar", el que vol ser dibuixant de còmics a qui li acaben cremant el seus tresors només per fer-li mal), o més ben dit, els somnis de futurs variats i distints són el motor que dia a dia fa despertar-se a aquests personatges infantils.



Paracuellos, de Carlos Giménez, consta de 6 meravellosos tomos que conformen una colecció fantàsticament il·lustrada i narrada. Perosnalment crec que és una lectura obligatòria per a tot aquell qui li agrade el còmic o l'educació, i vulga un altre enfocament distint d'aquests. 


dilluns, 17 de febrer de 2014




L'EDUCACIÓ QUE NO ÉS EDUCACIÓ

L'enllaç que us he posat més amunt, si l'heu vist, és una carta d'una família de Xirivella dirigida a les instàncies legals pertinents per reclamar una educació en valencià per a la seua filla. Si la llegiu, observareu una sèrie de dades interessants. En primer lloc, hem de sorprendre'ns només de la quantitat de hòsties legals (Sí, està lletja la expressió, però no he sabut dir la cosa de forma més exacta i concreta que això) que han hagut de patir perquè l'alumn@ en qüestió estudiara en la llengüa que li sortira del pardal. Després, no podem fer res més que llevar-nos el barret per la mostra autoritària d'un feixisme de manual per part de l'administració a l'hora de passar "hasta el culo" del desig de les famílies, recollit en l'Estatut, en la Constitució i crec que en tot paper legal que puga existir al territori espanyol. No obstant, el que més podem extraure d'aquesta carta és que no és un cas aïllat. Moltes famílies s'han trobat en la mateixa tesitura quant han demanat una educació en valencià als seus fills. Tots del territori valencià, a més a més. Quina casualitat ¿no?. Serà casualitat, sí. El tema de la llengua en la qual estudiem és més que important. Estem parlant de drets, de deures, de obligacions per part d'uns i de necessitat en cas d'altres. Limitar això és mutilar la cultura valenciana (Sí, bé, qui diu mutilar també pot dir destrossar, destruïr, anul•lar, arrasar o directament matar una cultura en favor d'una altra). I això succeeix a les NOSTRES ESCOLES. Passa a les ESCOLES i és així perquè parlar en valencià ha deixat de ser una ¿elecció? per transformar-se en un criteri de tipus polític. En comptades ocasions he assistit a afirmacions més violentes. Hui, parlar valencià en València t'estigmatitza (per a uns bé, i per a d'altres per a mal) perquè resulta extrany. I amb aquesta realitat ¿Cóm incloure en l'escola el concepte de llengua pròpia evitant polititzar més del que cal el tema? S'han preparat 5 milions d'euros per a <<espanyolitzar>> als alumnes catalans. Cosa que em sembla molt bé, si no es tractara d'una minoria aquella que ha exigit aquest dret, i ací a València tenim 12.000 famílies menjant-se una educació en castellà perquè sí sense que l'actual ministre d'educació, el sr. José Ignació Wert, destine ni un cèntim al que ve a ser una majoria aplastant.
Aquest àudio ha estat extret de la web http://www.vilaweb.cat/. Disposeu de valenciàl'article complet en aquest enllaç: http://www.escolavalenciana.com/, una federació formada per professors d'ací implicats en l'aprenentatge i la difusió de la nostra llengua. La seua funció no només es limita a les escoles. Té molts més àmbits. Entre ells, La Trobada d'Escoles en Valencià, iniciativa per la qüal tota escola que ho desitge s'hi pot adherir, muntant una paradeta on els i les nenes de primària i secundària i les famílies poden fer des de separadors de llibres, fins a polseres, passant un dia on es viu en la nostra llengua: http://www.escolavalenciana.com/categories/index/101/trobades-d-escoles-en-valencia.  Un altra iniciativa a favor de la nostra cultura són els premis sambori, on la idea és fomentar l'escriptura entre els estudiants, que deuen de inventar una història. Posteriorment existeix una ceremònia amb uns premis ben sucosos! Aquesta iniciativa està oberta des dels petits fins els universitaris, i ha suposat un foment importantíssim en nombre de participants, també: S'ha transformat en un dels concursos més grans d'escriptura d'Europa, si no el més gran quant a participació. La nostra llengua és un tresor que ha de cuidar-se. Si el professorat no pot o no vol fer-ho (Salutacions als docents inútils i incompetents que, sabent parlar en valencià dónen les seues classes en castellà del bo: Moltíssimes gràcies per fomentar a la destrucció de la nostra cultura), es perdrà irreversiblement (Més encara), ja que si els encarregats de la cultura no es preucupen per promoure-la aquelles persones que sí que ho fan estan soles i desprotegides. Això desemboca en què gents que ha nascut i ha vivit en València tota sa vida només escriu i treballa en castellano perquè "Es mi trabajo y lo escribo como quiero". I això és un atemptat a la cultura, a més d'una mostra d'ignorància sense límits. I aquesta és la realitat que s'ensuma a València. Curiosament, la "igualtat" de la "democràcia" esta acabant en una llengua en la qual no va poder ni Franco. És el que passa en les invasions: Els xinesos, amb el tèxtil, han pres una mesura similar a la de tots els immigrants que vénen a València des d'Espanya. Com hem vist, no falten iniciatives interessants. Interés en sí mateix, però, no ho veig tan clar.

dijous, 13 de febrer de 2014

Erase una vez... El Hombre - Creditos



Quan era menut, en la 2, passaven aquests meravellosos dibuixets que em despertaren la curiositat sobre inventors cèlebres del Renaixement (En Érase una vez el hombre), sobre glòbuls blancs simpàtics (Érase una vez el cuerpo humano) i sobre senyors que anaven a la lluna i descobrien cóm funcionava l'univers (Érase una vez el universo). I he de dir que m'ho passava pipa mirant-los. Cada capítol ensenya d'una forma amena (Mans amunt els alumnes que no hagen tingut al profe que els ha fotut un capitol "per a passar la classe"), mentre hi ha un argument central apart (Només de vegades, com en Érase una vez el cuerpo humano) que dóna vidilla al que d'altra forma seria un documental pero en dibujitos. Els personatges, doncs, éren insuperables. Qui no ha mirat aquests dibuixos i no recorda aquests personatges?





I sí. El home-aspiradora humana que s'ho menjava tot era el meu preferit. 
       

  Els glòbuls rojos éren uns personatges fantàstics dels quals un s'encarinyava a més no poder. Quin horror quan moren!  El xic i la xica de la nau funcionaven sent completament distints dels companys que els rodejaven. I durant uns 15 capítols assistim a les aventures i les desventures d'uns glòbuls blancs que són quadrilla, i que passen de tot per arribar a la seua meta i transportar l'oxígen que porten a l'esquena.

La intenció clarament didàctica, la recerca del despertar de la curiositat de l'infant, i el plaer per la cultura són algunes de les coses que ens planteja aquesta sèrie. Els dibuixos funcionen molt bé en el context i la època en la que s'hi troben ubicats. És interessant veure cóm es tractava la cultura per mig dels mitjans audiovisuals en la era pre- internet i cómn avui dia s'ha transformat en una nul·litat ni tan sols el plantejament d'una dibuixos de caire educatiu.



    Ademés un no pot evitar comparar els dibuixets d'aleshores i els d'ara. Vull dir, crec que l'animació ha perdut un poquet de interés per l'argument i s'ha abocat cap a l'absurde, cosa que m'agrada, però també enyore una miqueta aquestes coses. Dibuixos animats com Chowder són genials, però no tenen la intenció que tenien aquestos, i no puc evitar pensar que productes com Érase una vez es troben fora de lloc hui dia. Quina llàstima!






Chowder s'ha enterat que l'he posat com a exemple de dibuixos que no ensenyen una merda

dimarts, 28 de gener de 2014

EM RIC PER PENA Pos jastà. Un altre espai i tal. Jo sé que un dia servirà algún blog dels meus per a quelcom útil. Fins aleshores us dóne la benvinguda a aquest espai dedicat a passar el temps i a la docència. No sé què contaré, però algo contaré, d'això. En els pròxims dies aniré actualitzant coses i escrivint el que se m'ocòrrega per a que llegiu algo. Molts records muchachos.