dimarts, 18 de març de 2014

EMPAR I L'ESCOLA.L'ESCOLA I EL VALENCIÀ.

Allà al 1945 naixia una xiqueta que va rebre el nom d'Empar, i el cognom de Granell. Aquesta dona fou una de les docents que cal recordar avui com allò que hem tingut el privilegi de tenir entre les aules. Com un exemple d'excel·lència en cadascuna de les façetes de la vida.
Empar va ser algú de qui cal que aprenem tots aquells qui desitgem un lloc dins aquest Món que és l'escola, dins del camp que és la educació. Mestra d'infantil de pura i dura vocació, aquesta dona va ser tota una revolucionària quant a metodologia en uns anys en els quals aquesta paraula era sinònim de massa treball i poc de resultat: "Quan vas a una escola on et diuen això és el hi ha, i el que hi ha és fer fitxes vaig decidir anar a la meua marxa. Vaig conèixer un grup de mestres de la Safor que anaven innovant a l'aula i vaig anar creant metodologia en infantil, on he estat pràcticament sempre". (Extret de la web d'Escola Valenciana, "El racó d'Empar".
Pionera també de l'ensenyament en valencià, fou una de les fundadores d'Escola Valenciana (A la qual ja hem presentat d'una manera massa anecdòtica en aquest blog) des del moment en què es va implantar l'Ensenyament en valencià. Teniu l'enllaç amb més informació sobre tot això allà dalt. Empar Granell coincidia en opinió amb el autor d'aquestes entrades. La qual cosa no li atorga valor a ella, però si a mi, tot cal dir-ho. Aquesta línia de pensament es centra en l'escola com a motor del canvi. Si volem canviar la societat (i volem fer-ho, perquè anem de cara al desastre) devem fer-ho des de l'educació, des de l'escola. I aquest canvi no ha de venir des del primer o segon cicle d'ESO, el canvi s'aborda ja des de Infantil. És necessari que entenem que un treball tan important com el nostre (Ho és, d'important, tot i que alguns il·luminats s'empecinen en creure que no) no pot anar avant sense el treball de tots i totes, docents, pares i mares.I si n'hi ha algun mestre llegint això, ja sabem on estan les pedres. Però si aquests obstacles estan identificats encara s'hi pot fer alguna cosa. Moltes vegades les carències a l'escola ens les posem els propis professors i l'obsessió per continuar amb metodologies obsoletes que no modernitzem perquè suposa treball (Pel qual no cobrem). Cal dir que això existeix tant a les escoles com als instituts (He tingut la sort d'assistir amplament al treball amb els alumnes des d'aquestes dos plataformes educatives), sent la Universitat el paradigma de l'antieducació. Ho puc entendre: Ja no s'educa en una Universitat, es cerca l'excel·lència. Si no havera assistit set anys de la meua vida a una facultat on qui sigues o què et passe li és indiferent a hom no creuria que aquesta ideologia pot existir... però existeix.
No es confoneu. No estem parlant de tractar als adults com infants. Es parla de les responsabilitats del docent que, per sort o per desgràcia (depen de a qui li preguntes)implica un treball molt ardu i constant. És així: un professor sempre és professor. Això Empar ho tenia clarissim, per això el seu treball com a docent encara hui el recordem. El recordem perquè és necessari, i perquè l'hem de recordar. Cada classe, cada aula per la qual aquesta mestra passara, és avui, quatre anys després de la seua mort, un tresor. Devem recordar-la, també, perquè com a bona professora que fou, ninguna institució espanyola la recordarà com es mereix. Perquè el seu treball per la nostra llengua és avui encara el que ens inspira a algunes persones a continuar estimant el valencià, tot i que moltes vegades ens resulte difícil, difícil. Empar va ser l'ahir d'una escola que gaudim avui. L'escola que construïm avui, siga com siga, serà la que gaudisquen els futurs docents. I jo només puc desitjar que, quan jo siga mort, algun professor en pràctiques inspirat recorde el meu treball dins del'institut com un element inestimable en la construcció de la societat. Besos, Empar. Poema de Carme Miquel dedicat a Empar Granell:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada