dilluns, 24 de febrer de 2014

PARACOLLS I PARACORS


Allò va anar i era, en un païs trist, una guerra civil finalitzada que havia deixat ingents quantitats de morts (sobretot d'un bàndol.). Els nens fills d'aquests difunts, màrtirs, o com volgau dir-los, anaven principalment a engreixar les families de feixistes incapaços de tenir fills o bé al que s'anomenava "Hogares de auxilio social". En aquest marc es sitúa un còmic que trau el bo i el mitllor d'aquesta època, i, al ritme de tragicomèdia molt accentuada, ens parla d'uns nens creixent i aprenent en un entorn dur. 
Paracuellos de Jarana és el nom d'aquesta casa d'auxili social. Aquí es reuneixen una quantitat molt alta de nens petits que no saben cóm afrontar la vida. Allà, en comapnyia del seus amics, de les quadrilles que es formen muscle a muscle, aquestos xavals aprendran a sobreviure, a conèixer el seu entorn, a moure's per enmig la hostilitat que reben dia a dia de part dels seus professors/educadors. La rectitut en l'educació, la duresa del sistema feixista, les agressions físiques, psicològiques i verbals estan n presents a tothora en aquest còmic. I, no obstant, sempre trobes una vinyeta que és capaç de llevar-te un somriure, inclòs una rialla, i t'oblides de la ràbia i el enorme trauma que representa aquest còmic. Carlos Giménez, el seu autor, fa un recorregut per la vida d'aquestos nens mentre creixen, es barallen o s'estimen. Mentre descobreixen la sexualitat o mentre aprenen a l'escola. 
Cal assenyalar que en tot moment Paracuellos parla de l'aprenentatge. Usant els caràcters estandaritzats propis de l'educació de principis del franquisme (una de les èpoques més repressives a nivell educatiu que es coneix) assistim a unes classes en les quals els alumnes són forçats a competir entre ells i s'accentúa la rivalitat, per finalment humiliar i atacar física i mentalment a qui no és capaç de guanyar (una competició, o aprovar un examen, per exemple). Els professors, gent frustrada i horrible, no són educadors, són l'antítesi d'aquesta. Usen als nens per als seus propis fins, els manipulen o es burlen d'aquestos a la cara, forçant-los a riure's d'ells mateixos baix coacció. El paper de la religió també és present a tothora en el còmic, com allò oposat a la bondat i a l'estima pels nens. Ni tan sols de camí al que entenem per educació. Amb un marc així, he de dir que poc lloc queda per a la comèdia. Però ahí està: La picardia, la lluita o les sortides originals i fantàstiques de molts dels nens són capaços de fer que t'oblides dellloc on estan i de la seua trista vida. Els somnis de futur (el nen que vol ser astronauta a qui fan que bóte des d'un primer pis perquè "aprenga a volar", el que vol ser dibuixant de còmics a qui li acaben cremant el seus tresors només per fer-li mal), o més ben dit, els somnis de futurs variats i distints són el motor que dia a dia fa despertar-se a aquests personatges infantils.



Paracuellos, de Carlos Giménez, consta de 6 meravellosos tomos que conformen una colecció fantàsticament il·lustrada i narrada. Perosnalment crec que és una lectura obligatòria per a tot aquell qui li agrade el còmic o l'educació, i vulga un altre enfocament distint d'aquests. 


dilluns, 17 de febrer de 2014




L'EDUCACIÓ QUE NO ÉS EDUCACIÓ

L'enllaç que us he posat més amunt, si l'heu vist, és una carta d'una família de Xirivella dirigida a les instàncies legals pertinents per reclamar una educació en valencià per a la seua filla. Si la llegiu, observareu una sèrie de dades interessants. En primer lloc, hem de sorprendre'ns només de la quantitat de hòsties legals (Sí, està lletja la expressió, però no he sabut dir la cosa de forma més exacta i concreta que això) que han hagut de patir perquè l'alumn@ en qüestió estudiara en la llengüa que li sortira del pardal. Després, no podem fer res més que llevar-nos el barret per la mostra autoritària d'un feixisme de manual per part de l'administració a l'hora de passar "hasta el culo" del desig de les famílies, recollit en l'Estatut, en la Constitució i crec que en tot paper legal que puga existir al territori espanyol. No obstant, el que més podem extraure d'aquesta carta és que no és un cas aïllat. Moltes famílies s'han trobat en la mateixa tesitura quant han demanat una educació en valencià als seus fills. Tots del territori valencià, a més a més. Quina casualitat ¿no?. Serà casualitat, sí. El tema de la llengua en la qual estudiem és més que important. Estem parlant de drets, de deures, de obligacions per part d'uns i de necessitat en cas d'altres. Limitar això és mutilar la cultura valenciana (Sí, bé, qui diu mutilar també pot dir destrossar, destruïr, anul•lar, arrasar o directament matar una cultura en favor d'una altra). I això succeeix a les NOSTRES ESCOLES. Passa a les ESCOLES i és així perquè parlar en valencià ha deixat de ser una ¿elecció? per transformar-se en un criteri de tipus polític. En comptades ocasions he assistit a afirmacions més violentes. Hui, parlar valencià en València t'estigmatitza (per a uns bé, i per a d'altres per a mal) perquè resulta extrany. I amb aquesta realitat ¿Cóm incloure en l'escola el concepte de llengua pròpia evitant polititzar més del que cal el tema? S'han preparat 5 milions d'euros per a <<espanyolitzar>> als alumnes catalans. Cosa que em sembla molt bé, si no es tractara d'una minoria aquella que ha exigit aquest dret, i ací a València tenim 12.000 famílies menjant-se una educació en castellà perquè sí sense que l'actual ministre d'educació, el sr. José Ignació Wert, destine ni un cèntim al que ve a ser una majoria aplastant.
Aquest àudio ha estat extret de la web http://www.vilaweb.cat/. Disposeu de valenciàl'article complet en aquest enllaç: http://www.escolavalenciana.com/, una federació formada per professors d'ací implicats en l'aprenentatge i la difusió de la nostra llengua. La seua funció no només es limita a les escoles. Té molts més àmbits. Entre ells, La Trobada d'Escoles en Valencià, iniciativa per la qüal tota escola que ho desitge s'hi pot adherir, muntant una paradeta on els i les nenes de primària i secundària i les famílies poden fer des de separadors de llibres, fins a polseres, passant un dia on es viu en la nostra llengua: http://www.escolavalenciana.com/categories/index/101/trobades-d-escoles-en-valencia.  Un altra iniciativa a favor de la nostra cultura són els premis sambori, on la idea és fomentar l'escriptura entre els estudiants, que deuen de inventar una història. Posteriorment existeix una ceremònia amb uns premis ben sucosos! Aquesta iniciativa està oberta des dels petits fins els universitaris, i ha suposat un foment importantíssim en nombre de participants, també: S'ha transformat en un dels concursos més grans d'escriptura d'Europa, si no el més gran quant a participació. La nostra llengua és un tresor que ha de cuidar-se. Si el professorat no pot o no vol fer-ho (Salutacions als docents inútils i incompetents que, sabent parlar en valencià dónen les seues classes en castellà del bo: Moltíssimes gràcies per fomentar a la destrucció de la nostra cultura), es perdrà irreversiblement (Més encara), ja que si els encarregats de la cultura no es preucupen per promoure-la aquelles persones que sí que ho fan estan soles i desprotegides. Això desemboca en què gents que ha nascut i ha vivit en València tota sa vida només escriu i treballa en castellano perquè "Es mi trabajo y lo escribo como quiero". I això és un atemptat a la cultura, a més d'una mostra d'ignorància sense límits. I aquesta és la realitat que s'ensuma a València. Curiosament, la "igualtat" de la "democràcia" esta acabant en una llengua en la qual no va poder ni Franco. És el que passa en les invasions: Els xinesos, amb el tèxtil, han pres una mesura similar a la de tots els immigrants que vénen a València des d'Espanya. Com hem vist, no falten iniciatives interessants. Interés en sí mateix, però, no ho veig tan clar.

dijous, 13 de febrer de 2014

Erase una vez... El Hombre - Creditos



Quan era menut, en la 2, passaven aquests meravellosos dibuixets que em despertaren la curiositat sobre inventors cèlebres del Renaixement (En Érase una vez el hombre), sobre glòbuls blancs simpàtics (Érase una vez el cuerpo humano) i sobre senyors que anaven a la lluna i descobrien cóm funcionava l'univers (Érase una vez el universo). I he de dir que m'ho passava pipa mirant-los. Cada capítol ensenya d'una forma amena (Mans amunt els alumnes que no hagen tingut al profe que els ha fotut un capitol "per a passar la classe"), mentre hi ha un argument central apart (Només de vegades, com en Érase una vez el cuerpo humano) que dóna vidilla al que d'altra forma seria un documental pero en dibujitos. Els personatges, doncs, éren insuperables. Qui no ha mirat aquests dibuixos i no recorda aquests personatges?





I sí. El home-aspiradora humana que s'ho menjava tot era el meu preferit. 
       

  Els glòbuls rojos éren uns personatges fantàstics dels quals un s'encarinyava a més no poder. Quin horror quan moren!  El xic i la xica de la nau funcionaven sent completament distints dels companys que els rodejaven. I durant uns 15 capítols assistim a les aventures i les desventures d'uns glòbuls blancs que són quadrilla, i que passen de tot per arribar a la seua meta i transportar l'oxígen que porten a l'esquena.

La intenció clarament didàctica, la recerca del despertar de la curiositat de l'infant, i el plaer per la cultura són algunes de les coses que ens planteja aquesta sèrie. Els dibuixos funcionen molt bé en el context i la època en la que s'hi troben ubicats. És interessant veure cóm es tractava la cultura per mig dels mitjans audiovisuals en la era pre- internet i cómn avui dia s'ha transformat en una nul·litat ni tan sols el plantejament d'una dibuixos de caire educatiu.



    Ademés un no pot evitar comparar els dibuixets d'aleshores i els d'ara. Vull dir, crec que l'animació ha perdut un poquet de interés per l'argument i s'ha abocat cap a l'absurde, cosa que m'agrada, però també enyore una miqueta aquestes coses. Dibuixos animats com Chowder són genials, però no tenen la intenció que tenien aquestos, i no puc evitar pensar que productes com Érase una vez es troben fora de lloc hui dia. Quina llàstima!






Chowder s'ha enterat que l'he posat com a exemple de dibuixos que no ensenyen una merda